Música

Música de la Mare de Déu de la Cinta

Marian Rosa Montagut Musicòloga

Segons es conta, havent passat poc temps de la inauguració de la primera catedral de Tortosa (28 de novembre de 1178), vora l’altar major la Mare de Déu s’apareixia a un bon home, sacerdot, al qui lliurava la cinta que subjectava el seu vestit, com a testimoni d’amor a la ciutat i a la seva Església. Pel que fa al culte, malgrat que els estudis semblen significar que l’origen es determina dins el segle XII, no es conserva cap document o obra artística del fet abans del segle XIV: el 1351 es dedicava un plafó del retaule major de la seu a la Mare de Déu de la Cinta; la santa Cinta està relacionada en l’inventari de 1354, així com en altres de posteriors… El temps passant, sempre creixent la devoció dels tortosins, el 14 de desembre de 1508 es determinava l’ofici litúrgic de la celebració, llavors quan el bisbe Alfons d’Aragó –nebot del rei Ferran I, dit el Catòlic- i el Capítol de la seu resolgueren la institució de la festa de la santa Cinta, per tal que se celebrés cada any en el segon diumenge d’octubre, amb un rés singularitzat. A 17 de maig de 1672 el bisbe fra Josep Fageda posava la primera pedra de l’actual capella de la Cinta, la qual fou inaugurada en el segon diumenge d’octubre de 1725, just el dia de la festa, tot dipositant la santa Relíquia al seu nou àmbit. Per acabar, a 21 d’agost de 1726 la Sagrada Congregación de Ritos concedia el rés de la santa Cinta que de sempre ha estat vigent a la diòcesi.

En els anys de forta devoció a la Mare de Déu de la Cinta que precediren la inauguració de la nova capella regia el magisteri musical de la catedral el que n’havia estat mestre a la seu de Tarragona, Josep Escorihuela (nascut a Morella, on se’l batejà el 6 de juny de 1674, i mort a Tortosa, on se l’enterrà el 26 d’agost de 1743). Aquest compositor mai no ha estat prou estudiat, encara que sabem que tocava l’orgue i l’espineta i, tanmateix, que era nebot d’un mestre amb el mateix cognom i que tenia el nom d’Isidre, el que l’havia precedit en el magisteri a la seu metropolitana de Tarragona i amb el que algun cop se l’ha confós puix que, sovint, composicions conservades en diferents indrets no passen de presentar anotat el cognom comú. Josep Escorihuela acabà per ocupar el càrrec de mestre de capella de la seu dertosense el 10 de març de 1708 quan, d’ençà, passà a regir de per vida el seu magisteri. Entre les obligacions musicals que assumia estava, segons el costum de l’època, la de composar nous i diferents villancets per cada celebració anual de la festa de la Cinta. Per sort, a l’Arxiu Històric del Capítol de la seu de Tortosa, per avui se’n conserven alguns, música i lletra, malgrat que pels inventaris restants i per altres documents se sap que Josep Escorihuela en compongué molts més (potser que una cinquantena) entre els quals cal destacar els escrits per a l’especial esdeveniment de 1725, quan la inauguració de la nova capella de la Cinta, amb clares referències a la tradició de “la baixada de la Cinta” i amb una presència d’instruments de vent que només molt excepcionalment apareix en altres de les seves composicions. En tal sentit cal veure, a manera d’exemple, el villancet “Albrícias, albrícias” que componia el 1725 per l’esmentat fet de la inauguració –per a vuit veus distribuïdes en dues corals, dos violins, dues dolçaines, sacabutx, baix, orgue i acompanyament sostingut- del qual tan sols en coneixem la lletra, amb quatre cobles que relaten una part de la tradició d’aquesta manera:

“1ª. Las columnas de la Iglesia, San Pedro y San Pablo fueron, los que asisten a María, en su descenso a este templo; 2ª. Angelical procesión, serafines y luceros, formaban y esta gran Reina, desde el claustro llegó hasta el presbiterio; 3ª. El cíngulo que ceñía su sacratísimo cuerpo, dejó en prenda de su amor, para que fuera de todos venerado; 4ª. A esta, pues, Santa reliquia, la adoran con rendimiento todas las gentes del mundo, y Reyes de España con su celo”.

inventario-catedral-tortosa
Baixada de la Mare de Déu de la Cinta a Tortosa, acompanyada pels sants Pere i Pau, així com per un cor d’àngels (Volta del presbiteri, obra de Dionís Vidal, c. 1719)

Essent, com són de Josep Escorihuela, les composicions més antigues entre les conservades i entre les escrites a honor i llaor de santa Maria de la Cinta i de la seva sagrada Relíquia, cal comptar amb què també n’escrigueren posteriorment altres músics relacionats amb la ciutat, com és el cas de Joan Antoni Nin, Josep Vilàs, Marcel·lí Sempere, Josep Maria Peris o Vicent Ripollès.

Altrament pot sorprendre el fet que altres compositors no relacionats de manera directa amb la seu de Tortosa n’escrivissin, però cal comptar amb què la devoció mai no es limità als ciutadans tortosins i a l’entorn urbà: ben al contrari, la creença en els continguts s’escampava pertot arreu i àdhuc els monarques espanyols manifestaren una notable devoció per la Mare de Déu i per la seva relíquia, d’ençà del segle XVII: el 20 de setembre de 1629 fou el moment que la Relíquia es traslladava per primer cop a la Cort reial, a demanda de Felipe IV, per raó dels prenys tinguts per la reina Isabel de Borbó; el primer dia del mes de maig de 1725 el rei espanyol Felipe V s’inscrivia com “hermano mayor” de la Confraria de madona santa Maria de la Cinta –fundada a 1617- i tanmateix actuaren tots els monarques espanyols que el succeïren… Per això, doncs, no es fa estrany que del compositor Josep Prades Gallén (Vilaformosa, 1689 – 1757) es conservi i es conegui un villancet a honor de la Mare de Déu de la Cinta i, a més a més, en saber que a la demarcació del seu Castelló natal, diòcesi de Tortosa, la tradicional veneració augmentà després dels fets de 1702: just en aquest any, al mes de juny, hi arribava greument malalt –conseqüència del llarg viatge que havia fet, de les Índies a la península per raó de possessionar-se de la càtedra episcopal tortosina- el bisbe Silvestre García Escalona el qui, coneixedor com era dels miracles de la Mare de Déu de la Cinta, manifestà la seva gran fe i els desigs de què li fos portada la Relíquia; el Capítol hi accedí volenterosament i, just en el moment d’ésser venerada pel fervorós prelat, havent tingut el goig de tocar-la, es curà miraculosament, amb el consegüent augment de la devoció a la Cinta entre els ciutadans castellonencs en córrer la notícia. Sigui com sigui, Vicent Ripollès garanteix que el mestre de capella i organista Josep Prades composà, entre 1717 i 1728 (pocs anys després del miraculós fet) una seguida de villancets amb motiu del trasllat de la santa Cinta, els quals foren ben coneguts a Tortosa.

Avui per avui a l’Arxiu Històric del Capítol de la seu de Tortosa es conserven composicions escrites a honor i glòria de la Mare de Déu de la Cinta, i també a l’Arxiu de la Reial Arxiconfraria de santa Maria de la Cinta i al de la seu metropolitana de València, i se’n poden escoltar algunes als CD “Himnes d’Amor a la Mare de Déu de la Cinta” (Reial Arxiconfraria) i “Arde el ayre” (La mà de Guido).

Any Jubilar 2017
any jubilar
Agenda

juny, 2017

Sort Options

Sense esdeveniments

SALUTACIONS
SALUTACIÓ DEL PRIOR Salutació del Primer Majordom, Francesc Viñes i Albacar
altres
Himnes d’amor a la Mare de Déu de la Cinta Feste cofrare

PRIMERA CONFERÈNCIA DE L’ANY JUBILAR AMB UNA CAMBRA DE COMERÇ PLENA A VESSAR