Devoció

LA SANTA CINTA, TRESOR DEL BISBAT DE TORTOSA

Josep Alanyà i Roig. Canonge. Director de l’Arxiu Històric Diocesà

La Catedral Basílica de Tortosa, església mare de totes les del bisbat, té l’honor de custodiar la preuada relíquia de la Santa Cinta de la Benaurada Verge Maria, Mare de Déu. L’honor, ja gran a l’origen, s’ha vist enriquit amb la suma continuada dels segles, i ja en van nou, durant els quals, en tan diverses circumstàncies històriques, la relíquia de la Santa Cinta, “regalo d’amor”, ha esdevingut “lo nostre tresor”, “dels fills de Tortosa, sempre el consol”, “dels nostres artistes, la inspiració”, “dels guerrers nostres, l’ardorós braó”, com resa la lletra de l’Himne, de Joan Moreira, lletra fondament inspirada per la devoció popular. [1]

Moreira, però, en el “Chor popular”, fent un subtil pas del regal donat –la Santa Cinta- a la persona donant –la Santíssima Verge- amb el que sembla a primera vista una personificació de l’objecte, anomena “nostra Cinta” la pròpia Mare de Déu quan diu “És la Cinta nostra Mare, nostra Reina, nostre Tresor. Veniu, tortosins. La Cinta mo’l demana, donem-li’l cor”.

El que Moreira escriu i el beat Josep Mª Peris musica és l’art d’expressar i cantar d’un poble que ha sabut ficar la Santa Cinta en el més íntim dels cors i, lligant-la a la protecció de la vida en la gestació i part de les mares, amb una senzilla sapiència que cal admirar, ha traduït en formes vives de la devoció popular la veritat evangèlica de l’Encarnació del Fill de Déu i la Redempció de la humanitat, dos dogmes de profund calat teològic. És així com la pensa, el voler i les accions del poble cristià de Tortosa han fet de la “antiqua traditio” de la Santa Cinta l’eix mariològic de la vivència de la fe. Una forma delicada i honrosa d’arribar al Fill de Déu per la seva Mare, “ad Jesum per Mariam”, invocada en el si de l’Església amb els títols d’Advocada, Auxiliadora, Socors o Ajuda i Mitjancera. (Lumen Gentium, 62)

Una certa devoció a la Santa Cinta era present ja a l’edat mitjana, però, primigènia i encara escassament evolucionada, es devia mantenir en un discret lloc secundari per la força que aleshores tenia, amb la litúrgia, la devoció als misteris cristològics i a la figura de Maria en tant que relacionada amb ells. Per aquesta raó, millor podríem parlar del venerat record de la “traditio cinguli” i de la fe en el poder de la Santa Cinta d’alleujar les mares en els parts difícils que no pas d’una devoció formalment elaborada.

inventario-catedral-tortosa
Inventari de la Catedral de Tortosa (segle XIV), on es registra la posesió de la Reliquia

La presència de la devoció és documentalment garantida en l’ “Inventari Antic de les Sanctes Relíquies” de la Catedral de Tortosa, de 1347, on hi havia un capítol dedicat a la “Cinta de Nostra Senyora” que era del tenor següent: “Ítem, té el monge major, en una caixa de fusta pintada, una Cinta, la qual se diu ésser de Santa Maria, la qual és de seda blanca et és feta a manera de eixàrsia de pescar, la qual presta a les dones que van en part et no poden enfantar, et és nuada en sinch llochs et hay 12 palms de llonch e més de 1 de ample, e hals caps és feta a manera de trena fil o de cairell, et hai un tros de cuiro lligat a cada un cap a 4 palms, la qual se diu que Santa Maria la ha tinguda Cintada en esta sgleia com hic apparet segons que pus llongament és contingut en un miracle, lo qual és escrit en alguns llibres segons ques diu.” [2] En el text apareix clara la distinció entre la traditio (en les expressions “la qual se diu ésser”, “la qual se diu que Santa Maria la ha tinguda Cintada” i “segons ques diu”) i la realitas de l’objecte guardat, en la descripció detallada que fa de la Santa Cinta, donant-ne, en bona seqüència aristotèlica, la forma, la matèria, la qualitat, la quantitat, la dispositio, l’habitus i l’ ubi.

De l’escassa evolució devocional crec que en són proves les següents: 1) la inexistència d’una confraria de caràcter cultual i gremial sota l’advocació de la Mare de Déu de la Cinta durant l’edat mitjana, època de creació d’importants confraries al bisbat de Tortosa, com les de la Balma, a Sorita, i les de Madona Santa Maria, Santa Llúcia i Sant Llàtzer i Sant Antoni i la Santíssima Trinitat, a Morella, a tall de mostra; 2) la inexistència del nom Maria Cinta o Cinta en l’onomàstica femenina medieval segons que hom pot comprovar en la documentació de l’època; 3) l’absència de representació artística del lliurament del sagrat cíngol, de la processó per la ciutat presidida pel bisbe o de qualsevol altra escena relativa a la tradició de la Santa Cinta en el ric i variat conjunt de relleus historiats que adornen els capitells, impostes i mènsules de la catedral tortosina, quan hi ha fins a sis escenes amb la Mare de Déu com a protagonista (Anunciació i Adoració dels pastors, del Nou Testament; dues representacions de la Maternitat divina; la Mare de Déu del Roser, a la clau central de la seva capella; i la Coronació, a la clau major del presbiteri); 4) és també estranya, si no sospitosa, l’absència d’escenes relatives a la “traditio sacri cinguli” a la seu de Tortosa en el retaule major de la Mare de Déu de l’Estrella, obra del segle XIV, quan en un dels plafons, corresponent al cicle assumpcionista, hi ha representada la Verge Maria lliurant el cíngol a l’apòstol sant Tomàs d’acord amb la mb la Narració del Pseudo-Josep d’Arimatea, i no pas la “traditio cinguli” al prevere de la seu de Tortosa, com havia interpretat Mn. Aureli Querol, que s’hi refereix qualificant-lo de “inapreciable panel de la Santa Cinta” i el considera “el más antiguo testimonio gráfico de nuestra tradición”; [3]

En efecte, el plafó del retaule major presenta la Verge Maria amb les mans separades (que li falten) en actitud de lliurar un objecte longitudinal damunt un núvol, que descansa sobre una muntanya. La Verge va acompanyada de dos àngels amb els braços creuats i les ales recollides i té al seu davant, dempeus, vestit de túnica i mantell, un personatge de rostre barbut que amb la mà esquerra recull les vores del mantell i avança la mà dreta en actitud de rebre alguna cosa. L’escena reprodueix de manera força esquemàtica el relat del Transitus beatae Mariae Virginis [4] del Pseudo-Josep d’Arimatea: “Tunc beatissimus Thomas subito ductus est ad montem Oliveti et vidit beatissimum corpus petere caelum, coepitque clamare et dicere: “O mater sancta, mater benedicta, mater immaculata; si inveni gratiam modo, quia video te, laetifica servum tuum per tuam misericordiam, quia ad caelum pergis”. Tunc zona qua apostoli corpus sanctissimum praecinxerant, beato Thomae de caelo iactata est. Quam accipiens et osculans eam ac Deo gratias referens venit iterum in valle Iosaphat.” [4]

misale-iglesia-tortosa
“Detall de la representació mariana del “Misale de la Iglesia de Tortosa, 1524”

Aquesta mateixa escena és la que hi ha, bellament il·lustrada i acolorida, en el còdex 9 de l’Arxiu Capitular, en foli de pergamí sense numerar, i en la portadella del mateix còdex –el Missale secundum ritum ecclesie Dertusensis de Joan Rosembach (1524)- erròniament publicada com “la representación más antigua que se conoce de la Virgen de la Cinta en grabado iluminado” i “en grabado”. [6]

Sota el plafó de l’entrega del cíngol a Sant Tomàs, al retaule major hi ha un altre plafó, també esquemàtic, on apareix un pontífex amb la indumentària pontifical -“con tálamo o palio de varas”, diu A. Querol- portant a les mans el que podria ser un ostensori o reliquiari, del qual ha desaparegut la part superior i n’ha quedat la part inferior, això és el peu i un tros de la canya, ben visibles després de la restauració. Per a Mn. Querol “o es la procesión mariana que, conforme a la tradición, siguió en la ciudad a la recogida de la Santa Cinta en el altar de la Seo por el Obispo y el Clero, o es la procesión eucarística del Corpus Christi”. [7]

Penso que cal descartar, per anatòpica, la representació de la processó eucarística del Corpus Christi en un retaule marià, on hi ha representades escenes dels quatre evangelis canònics i algunes altres dels apòcrifs, totes elles relatives a la infància de Jesús, a la seva predicació i activitat taumatúrgica i al cicle de la passió, mort i resurrecció, inclosa la Pentecosta i l’Ascensió, i l’Assumpció i Coronació de Maria. És sabut que en els segles XIV i XV la processó del Corpus, com a norma, s’inclou en els retaules de l’Eucaristia i, per tant, el retaule de Tortosa seria una raríssima excepció. Però no descartaré que sigui la processó de la Santa Cinta per quant el pontífex porta una peça d’orfebreria i en l’inventari de la Seu de 1420 figurava “un reliquiari d’argent sobredaurat ab un got de cristall engastat al cap, en què és la Cinta de la Verge Maria, e sobre lo got una creueta d’argent, daurada, ab vuit perles grosses e al peu del reliquiari dotze pedres en floretes d’argent blanques engastades”. [8]

Ara bé, si de cas no fos el reliquiari de la Santa Cinta, crec que podria establir-se una nova hipòtesi, aquesta més forçada, segons la qual la processó seria mariana i el pontífex portaria a les mans una Verònica de la Mare de Déu, “la faç de Madona Santa Maria” dels inventaris de la Seu, de tanta devoció en l’alta i baixa edat mitjana, venerada des del segle VI com el retrat autèntic de Maria Santíssima a partir del primer retrat que n’hauria fet sant Lluc. [9]

El que és clar de la primigènia devoció a la Santa Cinta és la tradició conservada de la baixada de la Mare de Déu a Tortosa; l’entrega del sagrat cíngol, un calc adaptat de la tradició apòcrifa de la Narració del Pseudo-Josep d’Arimatea que justifica la presència de l’escena apòcrifa en el retaule major de Santa Maria de l’Estrella i en el Missale de Rosembach i el Mariale de Baltasar Sorió; i la pràctica de portar la Santa Cinta a les mares quan anaven a infantar. Dues creences i un costum piadós reveladors de la vitalitat d’una devoció popular que, impulsada pel bisbe Lluís de Tena, [10] esclatarà amb força i madurarà amb rapidesa a partir del segle XVII.

Entre els segles medievals i l’època barroca fa de pont, en ple segle XVI, la formació de l’ofici propi de la Santa Cinta -“Officium Cinguli Beate Marie, sumptum ex breviario antiquo Ecclesie Dertusensis”- encarregat pel bisbe Alfons d’Aragó i el Capítol Catedral a Francesc Vicent, prevere tortosí, Prior de la Seu Metropolitana i Primada de Tarragona, per acord capitular de 14 de desembre de 1508. [11] L’acta de la institució de la festa recull, entre els altres ítems, el relatiu a l’ofici: “Que en uns pergamins, en nombre necessari i decent, hom escrigui i anoti l’ofici de l’esmentada festa i del Cíngol, i siguin posats permanentment i fixa en el cor de la Seu; així mateix, que l’ofici de la Missa sigui escrit en el Missal Major de la Catedral; i que tota altra cosa necessària, oportuna o convenient per a dit ofici i festa de la Santa Cinta es faci de manera que tant l’un com l’altra siguin una celebració digna i satisfactòria a glòria de Déu Omnipotent i de la santíssima Verge Maria.” [12]

La formació d’un nou ofici litúrgic responia al bon propòsit de revitalitzar i acréixer la devoció i el culte marià entorn del sagrat cíngol a la Catedral dedicant-li una festa pròpia el segon diumenge d’octubre. El redactor del nou ofici complí amb escreix i puntualitat l’encàrrec capitular servint-se del relat de l’antiga tradició, distribuït en les lectures tercera a novena de les matines de la festa, imbricant-lo, en bella combinació, amb altres lectures patrístiques, antífones, salms i alguns responsoris de l’ofici comú de la B.V. Maria, l’evangeli de sant Lluc (Lc, 11, 27-28) i l’homilia corresponent de sant Beda el Venerable (lib. 4, cap.49 in Lucam 11).

El nou ofici contenia també l’oració pròpia de la Santa Cinta, que fou copiada en lletra gòtica en el Capitularium per totius anni circulum de la Catedral sota la rúbrica “De Cingulo Virginis Marie. Oratio”: Deus qui ecclesiam dertusensem beatissime virginis Marie visitatione et cingulo decorasti: eius nobis intercessione concede: ut cingulo fidei et puritatis accincti: a cunctis peccatorum nexibus eruamur. Per Do.” [13] Mn. Manuel Garcia Sancho la considera una translació feta a partir d’un text anterior que ben bé podria datar-se a la darreria del segle XIV. El Còdex 77 de l’Arxiu Capitular guarda una altra “Oratio Cinguli Beatae Mariae Virginis”, que és una adaptació de l’oració que solia cantar-se en les festes marianes del bisbat després dels goigs de l’advocació: “Omnipotens sempiterne Deus, qui gloriosae Virginis Matris Mariae corpus et animam ut dignum filii tui habitaculum effici mereretur, Spiritu Sancto cooperante, praeparasti: da ut, cuius visitatione et cinguli concessione hanc Ecclesiam decorasti, eius pia intercessione ab instantibus malis et a morte perpetua liberemur. Per Dominum, etc.” [14] Aquesta segona oració és per a l’arxiver del Capítol un afegit del segle XVI.

L’ “Officium de Cingulo Beate Marie” tingué una vigència efímera perquè el concili de Trento (1545-1563), apel·lant a la unitat litúrgica i volent acabar amb el desgavell que representava la gran diversitat de formes i textos litúrgics, “ad tollendam orandi varietatem” decretà per a tota l’Església el Breviarium i el Missale Romanum, decret que aplicà el papa sant Pius V per la butlla Quod a nobis de 9 de juliol de 1568 pel que fa al Breviari. La butlla revocava “omnes permissiones, consuetudines, statuta, privilegia, licentias et indulta precandi et psallendi more et ritu praedictorum Breviariorum suppressorum”.

La prohibició, absoluta, suprimia i abolia tots els breviaris que en aquella data no superaven els dos-cents anys d’ús i permetia, en canvi, els que gaudien d’una major antiguitat. Per la butlla Quo primum de 14 de juliol de 1570 imposava a tota l’Església el Missal Romà. L’ofici i la missa de la Santa Cinta no tenien la major antiguitat exigida i foren prohibits per la Seu Apostòlica. La festa litúrgica seguia celebrant-se en el dia acostumat, però els textos tradicionals de les hores i de la missa s’hagueren de canviar pels del “Commune festorum Beatae Mariae Virginis”. Amb això es va perdre la singularitat i frescor dels textos elaborats per Francesc Vicent, sobretot del relat de l’antiga tradició, amarat d’unció, escrit en un llatí senzill i alhora elegant i transparent.

El bisbe Sever Tomàs Auter i el Capítol no es resignaven a perdre l’ofici i la missa propis de la Santa Cinta i, el 1692, formaren una comissió que havia d’elevar a Roma la documentació necessària probatòria de la veritat històrica de la Santa Cinta com a garantia per recobrar-los. Reunir la documentació i justificar-ne degudament la historicitat dels fets fou cosa difícil, lenta i, al final, no reeixida, puix quan, després de llargs anys, el bisbe Bartolomé Camacho i el Capítol, amb la municipalitat tortosina, enviaren la documentació preparada, aquesta no superà l’anàlisi crítica del promotor de la fe. Trobant aquest que no quedava provada amb suficiència documental la veritat històrica, desaconsellà l’autorització del text antic sol·licitada des de Tortosa.

El papa Benet XIII, amb decret de 21 d’agost de 1726 i a proposta de la Sagrada Congregació de Ritus, concedí les “Lectiones pro officio Beatae Mariae Virginis de Cingulo pro Civitate et Dioecesi Dertusensi” extretes del “Sermo Sancti Thomae de Villanova In Concione prima de Assumptione Virginis”, que considerà adequades per la referència constant que el sant arquebisbe de València fa al “Cingulum Cananei”, el cíngol de Jesucrist, “divino splendore indutum et virgineo Cingulo cinctum”, de qui diu també “Ecce Vestes, ecce Cingulum: Vestes a Patre, Cingulum a Matre”. S’obviava així el relat de la Santa Cinta i per aquest mateix criteri, el 9 de desembre de 1730, era corregida l’oració pròpia de la festa eliminant-ne la referència explícita a la “antiqua traditio” substituint el text “cuius visitatione et cinguli concessione hanc Ecclesiam decorasti” per aquest altre, “ut Cingulo puritatis eius praecincti”, prestat de l’oració del Còdex 81, eliminada tota referència a la “traditio Cinguli”. [15]

La supressió de l’ofici antic coincidí amb l’exaltació de les tradicions religioses nostrades i l’arribada al bisbat de Tortosa dels corrents i directrius contrareformistes que reivindicaven una devoció popular rica, imaginativa, multiforme, encara amb elements de superstició, enfront del racionalisme europeu, l’erasmisme de la “philosophia Christi”, la sobrietat, i el rigorisme i biblicisme de les esglésies reformades. Aquesta radicalització i reacció, que van beure de les fonts pregones de la tradició medieval centrada en el culte i la devoció als sants i, sobretot, a la Mare de Déu, esclataren al temps del primer Barroc en una brillant manifestació religiosa que lluïa en els actes de culte, en les devocions populars, en la literatura i, sobretot, amb una reeixida i luxosa esplendor, en la música i les tres belles arts plàstiques –la pintura, l’escultura i l’arquitectura- i les arts aplicades. L’esclat culminà, amb un impressionant creixement demogràfic i major riquesa, durant el segle XVIII, un cop acabada la guerra de Successió.

Un primer fruit de l’opció religiosa contrareformista a Tortosa fou la fundació de la Confraria de la Santa Cinta a la Seu tortosina, originada en ocasió d’unes diferències internes sorgides l’any 1616 entre els confrares de la del Roser, els secessionistes de la qual trobaren així una sortida airosa. Feta la proposta al Capítol Catedral, els canonges aprovaren la idea i el propi Capítol com a institució, els capitulars i el bisbe Lluís de Tena, que acabava d’arribar a la Seu de Tortosa amb el propòsit de crear nova confraria, encapçalaren la llista de confrares. La finalitat de la nova confraria era l’increment del culte diví i el foment d’una major devoció i veneració de la relíquia de la Santa Cinta. El 17 de juny de 1617 era aprovada pel papa Pau V.

La confraria de bon principi fou molt nodrida, amb plena representació dels oficis i estaments de la ciutat com ho demostren els llibres de confrares, i amb el temps esdevingué reial per quant la Santa Cinta fou requerida pels reis d’Espanya per als parts de la família reial a la Cort, continuant el costum iniciat per Felip IV, que, el 1629, l’havia sol·licitada al Capítol per al part de la reina Isabel de Borbó, quan infantà el príncep Baltasar Carlos, i seguí demanant-la per a un nou part de la reina l’any 1638, i per als de la reina Mariana d’Àustria els anys 1651, 1655, 1657, 1658, 1661. Felip V s’inscriurà com a confrare major l’any 1725 i des d’aleshores tots els monarques d’Espanya que el succeiran (Ferran VI, Carles III, Carles IV, Ferran VII, Isabel II, Alfons XII i Alfons XIII) imitaran aquella decisió reial.

Una manifestació de l’esclat devocional a la Santa Cinta que cal ressaltar especialment a l’època barroca és la transposició conceptual i afectiva de la veneració de la Santa Cinta de la Mare de Déu, això és, de l’objecte, a la Mare de Déu de la Cinta, això és, a la figura maternal de Maria. L’objectivació va cedir a la personificació, amb la qual cosa el culte i la devoció es van enriquir teològicament i antropològica. Per això, des d’aleshores comencen a imposar-se a les nenes els noms de Maria de la Cinta, Maria Cinta i Cinta, produint-se una novetat onomàstica en els registres parroquials i, més tard, també civils, primerament de la ciutat de Tortosa i després de les Terres de l’Ebre i del bisbat tortosí. Alhora començaran a aparèixer altars i imatges de la Verge de la Cinta en santuaris i parròquies del bisbat i, més tard, per influència de la Reial Capella de la Catedral, veurem reproduïda en algunes esglésies l’escenografia de la Verge Maria acompanyada dels apòstols Pere i Pau, com és el cas de les façanes de Batea i Calaceit, esglésies dedicades a l’Assumpció de Maria: la de Calaceit era del Capítol, i en la de Batea l’obra escultòrica de la façana major era de Josep Tomàs, l’escultor academicista d’Orpesa que, consultat pel Capítol sobre la conveniència de fer l’altar de la Cinta de fusta o de marbres i jaspi, optà per aquesta segona solució.

Efecte també de la personificació devocional fou l’abundantíssima representació popular i artística de la imatge de la Mare de Déu, una iconografia mai abans tan reproduïda, en gravats dels segles XVII i XVIII, pintures i dibuixos dels segles XVII al XX, escultures i relleus dels segles XVI al XX, i estampes variades i medalles. [16] A totes aquestes mostres d’art religiós cal afegir, com a objectes popularment difosos, i estimats sobretot per les dones gestants i parteres, les cintes de la mida de la Santa Cinta que, passades pel reliquiari i beneïdes, els serveixen de cíngol per abraçar íntimament el ventre maternal i protegir amb el poder de la fe i l’amor de la Verge Mare el misteriós i sagrat fruit de la vida.

representacion-libro-deliberaciones
Representació corresponent al llibre de Deliberacions de 1659
misale-iglesia-tortosa
Detall de la representació mariana del “Misale de la Iglesia de Tortosa, 1524”
misale-iglesia-tortosa
Escultura de J. Lafitte. 1939. A l’esglesia de Roquetes

En arquitectura, pintura i escultura obté la primacia la Reial Capella de la Santa Cinta de la Catedral, entesa com un gran conjunt barroc, molt luxós, brillant i solemne, qualificat encertadament d’ “apoteosi de la iconografia” per Vidal Franquet i de “sàvia simbiosi d’arquitectura, escultura, pintura i ceràmica” per Joan R. Triadó. La Reial Capella, començada l’any 1672 per acord capitular i del bisbe Joan B. Veschi de 20 de maig de 1642 en compliment del vot d’agraïment a la protecció experimentada per la Ciutat de Tortosa en el setge de l’any ara esmentat, en plena guerra dels Segadors, fou inaugurada, encara amb un retaule pintat provisional, l’any 1725. Hi col·locà la primera pedra el bisbe Josep Fageda i la beneí i dedicà el bisbe Bartolomé Camacho. [17]

Més tard, després de diversos projectes i consultes (Tomàs Bayerri, pintor; Antoni Ferrer, fra Josep de la Mare de Déu i Josep Prat, arquitectes; Josep Tomàs, escultor; Antonio Oliveri i Aldobrando Zanagua, marbristes), el 1822 s’aprovà i començà a executar-se el retaule de marbre, jaspi i alabastre, obra que comportà una gran despesa, a la qual contribuí amb 50.000 rals el canonge Mariano Freixes, de Batea, el mateix que havia guardat a casa seva el reliquiari major tot el temps que durà a Tortosa la guerra del Francès. El 8 d’octubre de 1825 beneïa l’altar el bisbe Víctor Damián Sáez y Sánchez Mayor. La riquesa material i formal, simbòlica, al·legòrica i artística de la capella fan del recinte la culminació de l’expressió religiosa mariana de Tortosa i el seu bisbat i un dels conjunts més emblemàtics i sumptuosos del Barroc català: “Un tot harmònic, fita pròpia del barroc madur i vistós del segle XVIII.” [18]

L’orfebreria és el ric exponent de l’amor amb què bisbes i reis, canonges i confrares, mares agraïdes, malalts recobrats i poble devot han anat regalant i embolcallant la Santa Cinta a mesura que la relíquia secular s’ha mostrat i venerat amb major solemnitat i freqüència. Destaquen la imatge d’argent amb carnadura de porcellana a la cara, mans i peus, de Francesc Via (1704-1705), l’urna de plata per al reliquiari major, obra de Josep i Francesc Tramulles (1727-1729), i els reliquiaris d’argent que substituïren l’anterior, documentat en 1420, en els quals vull centrar l’atenció:

misale-iglesia-tortosa
Relicarii Major de la Santa Cinta (desaparegut)

El reliquiari major, en forma de Maria, [19] del “CINGVLVM SACRVM QVOD BEATA MARIA DEDIT ECCLESIAE DERTVSENSI IN SIGNVM AMORIS”, donació del bisbe Lluís de Tena, “LVDOVICVS DE TENA, EPISCOPVS DERTVSENSIS SACRATISSIMAE MARIAE VIRGINI HOC DEDICAVIT ANNO DOMINI 1619”, [20] obra d’orfebre ignorat, perdut arran de la guerra civil de 1936-39 i encara avui desaparegut: “Un reliquiari de plata sobredaurat ab modo de Maria ab la sagrada relíquia de Maria Santíssima Sra. Nostra lo qual, encara que se continua en este inventari, està custodit y guardat dins la Urna de plata que està en lo altar de dita Sta. Cinta y té les claus lo Sr. Canonge Administrador.”. [21]

El relicari menor exposat en el monolit de Caro

El reliquiari menor, també en forma de Maria, “el Relicari nou de la Santa Cinta”, formalment semblant al del bisbe Tena, atribuït a l’orfebre Innocenci Quinzà i fabricat a despeses del Capítol Catedral l’any 1742: “Un Reliquiari de plata sobredaurat a modo de una Maria en mitg, novament fabricat ab diferents pedres al rededor, que estaven en una mitra, [22] amb sos vidres, y una imatge de Maria SSma., al remate, lo qual se ha fabricat de la sobredita Caixeta [una caixeta de plata sobredorada que se portava als malalts y parteres], de unes Chrismeres que eren del Pontifical del Ylm. Sr. Bisbe Dn. Silvestre García Escalona, de altres Chrismeres antigues, de una piqueta de plata, de galons de plata y trosos de roba que hi havia plata, tot de la Sacristia.” [23] És l’ “altre reliquiari de plata sobre dorat chiquet, també a modo de Maria, ab un tros de la relíquia de la Sta. Cinta, que serveix per a portar a les parteres y malalts, lo qual està dins de un armari chiquet, del qual té la clau sempre lo Sr. Canonge Prior de la Sta. Cinta, lo qual se ha fet del reliquiari a modo de caixeta que antes servia per dita Sagrada relíquia.” [24]

Hi ha notícia d’un tercer “reliquiari de plata part sobredorat per davant, que ha donat a la present Iglesia Dn. Jacintho Oliver de Boteller per a dita Sta. Relíquia, y està en la Sacristia de la Capella de la Sta. Cinta.” [25]

Podem dir que Tortosa ha desenvolupat la seva història religiosa i ciutadana confiant en la Santa Cinta: en la pau, protegint aquesta la vida de les mares i els fills i inspirant els artistes i homes de lletres; en el perill i la guerra, defensant la ciutat de malvestats pròpies i alienes.

Són obres de pau els “villancicos o villanescas” a llaor de la Mare de Déu de la Cinta (1724-1737), de Mn. Josep Escorihuela, mestre de capella de la Catedral, guardats a l’Arxiu Capitular i transcrits per Mn. Vicent Garcia Julbe; el “Poema heroicum de Sacro Cingulo Beatae Mariae Virginis”(1784), del P. Josep Beltran i Rius, frare franciscà del convent de Sant Bernabé a Jesús (1735); els Goigs de Mn. Tomàs Bellpuig; l’abundant obra poètica mariana que omple el segle XX de persones inspirades per la tradició multisecular de la Santa Cinta: Joan Cid i Mulet, Casimiro Izuel, Rafael J. Salvia, Maria Fonts, Francesc Climent, Joan Torné, Jesús Massip, Josep Vergés, Secundí Sabaté, Ramon Pitart i altres; i els escrits històrics, publicats amb rigor diversa, de Cristòfor Despuig (1557), Segarra (1626), Martorell i de Luna (1627), Villanueva (1806), Fernández (1867), O’Callaghan (1888, 1886-1894), Sabater i Lledó (1895), Mestre y Noé (1898), Pastor (1914-1925), Manyà (1924), Eduard Solé (1925-1928), Matamoros (1932), Vergés Pauli (1934), Bayerri (1933-1959, 1962, 1988), Querol Lor (1961), Beguer (1964), Miravall (1969, 2003), Jover Flix (1978), Trallero (1986), Dalmases i Balañà (1989), García Sancho (1989), Muñoz Sebastià (1997, 1999), Rovira (1997, 1998), Alanyà (1998), Enric Querol (1999), Ripollés (1999), Martínez (2000), Almuni i Lluís (2000), Bestratén (2001), Olucha (2002) i Vidal Franquet (2001, 2002, 2004).

En guerra i perill la Santa Cinta fou invocada com a refugi, escut defensor i mare protectora. Així s’explica la presència del reliquiari a la Cort d’Espanya per als parts reginals; la col·locació a les muralles de la ciutat de Tortosa de cintes tocades al reliquiari durant el setge de 1642; la contenció de la tropa francesa exaltada amb la presentació del reliquiari pel canonge Ferrer el 12 de juliol de 1648 al claustre de la Seu; la indemnitat de la multitud humana que era a la Reial Capella després d’haver-hi caigut i explotat una bomba llançada per l’exèrcit francès el 2 de novembre de 1810; i, en el perill de la vida, la protecció invocada per les mares gestants; la indemnitat de la família de Pere Centelles a punt d’ofegar-se arrossegada pel riu de la Celada a Vistabella el 14 de novembre de 1642; la guarició del bisbe Silvestre García Escalona, afectat de greu malaltia a Castelló l’estiu de 1702; i moltes altres gràcies i favors que només Déu coneix i la intimitat de les persones suplicants i agraïdes.

piedra-de-la-cinta
La primera imatge de la pedra de la Cinta, amb motiu de la “Guerra dels Segadors”. 1642

La devoció a la Mare de Déu de la Cinta, compassant-se amb el temps històric, ha conegut fites significatives que han estat alhora efecte i causa o, si més no, ocasió d’actualitzar-se i revitalitzar-se: l’any 1440, la concessió d’indulgència i perdó pel concili de Basilea, a instància del bisbe Ot de Montcada, a tots els fidels que, havent confessat llurs pecats, participessin en actes religiosos a honor de Santa Maria a la Catedral de Tortosa; el 1508, la institució de la festa litúrgica de la Santa Cinta, amb ofici propi redactat pel canonge Francesc Vicent; el 13 de gener de 1617, la fundació de la Confraria de la Mare de Déu de la Cinta; el 14 de juny de 1642, l’acord capitular de celebrar tres dies de festes solemnes en acció de gràcies per la victòria de la ciutat i de l’exèrcit reial sobre les tropes assetjants; el 1619, la donació del reliquiari major pel bisbe Tena; el 17 de març de 1672, la col·locació de la primera pedra de la Reial Capella pel bisbe Fageda; el 1725, la inauguració de la capella i inscripció de Felip V com a germà major de la Confraria de la Santa Cinta; el 1755, la concessió d’indulgència plenària pel papa Benet XIV als nous confrares el dia d’ingrés a la Confraria; el 1863, la proclamació de la Mare de Déu de la Cinta patrona de la Ciutat per acord municipal; el 1878, la celebració solemne del VII Centenari de la Santa Cinta; el 2 de juliol de 1906, la fundació de la Cort d’Honor i inici dels torns de vetlla davant la Santa Cinta; i el 1918, la concessió d’indulgència plenària “toties quoties” pel papa Benet XV a tots els que visitin la capella i preguin davant la Santa Cinta el dia de la festa.

acta municipal tortosa
Acta municipal de proclamació de la Cinta com a Patrona de Tortosa. 1863.

El 9 de juliol de 1939, amb la recuperació i entrada solemne a Tortosa del reliquiari menor, que havia estat tret de la Seu amb la resta del tresor catedralici el 1936, recobrada també la pau, tornaven a normalitzar-se la vida religiosa pública i el culte litúrgic i devocional de l’Església. S’abrandaren novament els cors en la devoció mariana amb el sentiment agredolç del reliquiari recobrat i del reliquiari major perdut. Tornaren els solemnes novenaris, les processons vistoses i les pregàries públiques enceses de fervor. Els prelats de la postguerra –Fèlix Bilbao i Manuel Moll-, escoltant la devoció del poble, l’orientaren pel camí de l’ortodòxia amb l’excel·lent cooperació de dos eximis canonges magistrals –J. B. Manyà i M. García Sancho- i dels priors de la Santa Cinta –P. Monserrat, F. Pitarque, J. Blanch i A. Querol.

L’acme devocional es produí l‘any 1978 amb la celebració solemne del VIII Centenari, quan tot avançava cap a una purificació teològica del llegat marià tortosí, que havia arribat amb el Concili Vaticà II i s’havia de fer realitat amb la determinació diocesana d’aplicar-lo mitjançant les Constitucions Sinodals del bisbe Ricard M. Carles (1984-88), sobretot les contingudes en el capítol 7, dedicat a la religiositat popular. [26] Durant els pontificats de Ricard M. Carles, Lluís Martínez i Xavier Salinas han acompanyat la renovació conciliar l’edició de la Novena de la Santa Cinta en català (2000), la restauració del retaule major de la Mare de Déu de l’Estrella (1989), la consolidació i restauració de les cobertes i les naus interiors de la Catedral (1989-90) i de la Reial Capella (1995-97), la recuperació de les dependències de l’antiga Canònica (2003-2004) i les obres a l’Arxiu Capitular, encara en curs.

La “traditio Cinguli” ha deixat un pòsit teològic i espiritual, també hermenèutic, històric i artístic, que els segles han fet cristal·litzar i les generacions han enriquit. Hem entrat en un nou segle, camí del IX Centenari. En el respecte a la fe dels avantpassats, amb l’estimació que mereix el do de la Santa Cinta i el valor que té el tresor historicoartístic que l’agombola, seguim cantant-li:

 

Sigue’l sagrat Cíngul la cadena d’or,

cadena de roses, cadena d’amor,

que al cor de la Verge lligue els nostres cors,

fent que’l d’Ella i’ls nostres, en vida i en mort,

al Cel i a la terra siguen un sol cor.

 

[1] “Soberana prenda de la Santa Cinta que Nuestra Señora bajando a dicha iglesia dejó sobre el ara del altar mayor, primera reliquia a que han acostumbrado acudir los Reyes católicos luego que las Reinas se han hallado en cinta, pasando a la corte un prebendado con dicha reliquia”, diu el capítol X del llibre I, títol III de les Constituciones de Cataluña, dins la Nueva Compilación de los Usages de Barcelona, Constituciones, Capítulos y Actos de Corte y otras leyes de Cataluña, considerant aquesta tradició i do un mèrit davant la majestat reial a l’hora de patrocinar la secularització de l’Església de Tortosa a despeses del propi Capítol de canonges com li havia estat sol·licitat. (Constituciones de Cataluña, libro I, título III, cap. X, Edició de Pere Nolasc Vives i Cebrià (1832), vol. 1, p. 19,
<br>

 

[2] Arxiu Capitular de Tortosa (ACTo), Còpia notarial de Pere Martí, escrivà del Capítol Catedral, comprovada i trobada concorde amb el seu original, de 26 d’octubre de 1634.

 

[3] Aurelio Querol, Una hipótesis, dins “La Zuda” (2ª època), 42 (juliol-agost 1961), pp. 830-832.

 

[4] D’aquest relat se’n conserven tres còdexs: el Codex Vaticanus 4363, circa segle XIII, amb el títol De transitu beatae Mariae Virginis; el Codex Ambrosianus O 35, circa segle XIV, amb el títol Transitus beatae Mariae Virginis; i el Codex Laurentianus, amb el títol De Assumptione beatae Mariae Virginis. Edició Tischendorf, Apocalypses Apochryphae, Lipsiae, 1866, pp. 113-123. Publicat per Aurelio de Santos Otero, Los evangelios apócrifos, pp. 646-659.

 

[5] Narració del Pseudo-Josep d’Arimatea, XVII: “Aleshores el beatíssim Tomàs va sentir-se transportat de repent al mont Olivet i, en veure com el benaurat cos de Maria pujava cap al cel, començà a cridar dient: “O mare santa, mare beneïda, mare immaculada! Si he trobat gràcia davant vós, ja que m’heu concedit de contemplar-vos, tingueu la bondat d’alegrar el vostre servent per la vostra misericòrdia puix que pugeu al cel. I en aquell mateix moment li fou llençat des de l’altura, a l’apòstol Tomàs, el cíngol amb què els apòstols havien cenyit el cos santíssim de Maria. En rebre’l a les seves mans, el besà i, tot donant gràcies a Déu, retornà a la vall de Josafat.” (Traducció de l’autor)

 

[6] Mariano Jover Flix, La Santa Cinta de Tortosa, pp. 215 i 217.

 

[7] Aurelio Querol, ibídem.

 

[8] Jacobo Vidal, Les imatges de la Mare de Déu de la Cinta, p. 31, nota 26.

 

[9] Considero que no contradiu la hipótesi el fet que la Verònica de la Seu de Tortosa, atribuïda a Jaume Cabrera, sigui datada pels volts de 1410, quan el retaule major consta que fou encarregat l’any 1351, perquè podria ben bé ésser que el retaule no fos encara acabat als inicis del s. XV, o que existís anteriorment una altra Verònica a la Seu. En tot cas, quan es va fabricar el retaule era comuna la pràctica de fer processons en honor a la Mare de Déu portant pels carrers la Verònica, de la mateixa manera que, el dia del Corpus, es portava en ostensori el Santíssim Sagrament.

 

[10] El bisbe Tena disposà en el seu testament la voluntat de ser enterrat vora l’altar de la Mare de Déu de la Cinta, aleshores existent a l’absis de la Catedral. Allí, sota la imatge de la Verge de la Cinta que era portada en l’enterrament dels confrares, una delicada talla de la primeria del s. XVII, “grande y muy bien labrada” (Martorell, Historia de la Santa Cinta, pp 129-131), reposaren les seves despulles dins un artístic sepulcre de jaspi. Quan, l’any 1725, fou inaugurada la Reial Capella i quedà suprimit l’antic altar de l’absis, l’ossa del prelat, acompanyant la relíquia, fou inhumada a l’entrada del nou recinte, a mà esquerra, on, arran del terra es llegeix aquesta senzilla inscripció: “Hic iacent ossa Ill. et Rev. Dni. Di. Ludovici d. Tena Episcopi Dertusensis”. (Ramon Miravall, Corpus epigràfic dertosense, pp. 406-408).

 

[11] Francesc Martorell publica el text complet de l’ofici, val a dir que amb alguns defectes de transcripció, en el capítol 12 de la Historia de la Santa Cinta (pp. 79-87).

 

[12] ACTo, Calaix de la Santa Cinta, Institutio festi Cinguli Beatae Virginis Mariae. (Traducció de l’autor)

 

[13] ACTo, Còdex 81, fol. 183 r. “O Déu, que honorares l’església de Tortosa amb la visitació i el Cíngol de la Santísima Verge Maria: concedeix-nos per la seva intercessió que, cenyits amb el cíngol de la fe i de la puresa, siguem arrencats de tots els lligams dels pecats. Per Nostre Senyor Jesucrist.” (Traducció de l’autor).

 

[14] ACTo, Còdex 77, fol. 26 v. “Déu omnipotent i etern, que has preparat el cos i l’ànima de la gloriosa Verge Mare Maria perquè amb la cooperació de l’Esperit Sant meresqués de convertir-se en digne habitacle del teu fill, concedeix que, amb la visitació i el cíngol d’aquella amb què has honrat aquesta església, per la seva piadosa intercessió siguem alliberats dels mals que ens amenacen de prop i de la mort eterna. Per Nostre Senyor Jesucrist.” (Traducció de l’autor).

 

[15] Aquest leccionari de l’ofici propi de la Santa Cinta, encapçalat d’un gravat de la “traditio Cinguli”, fou imprès a Barcelona, a la Tipografia de Maria Martí, de la plaça de Sant Jaume, l’any 1726.

 

[16] Recentment Jacobo Vidal Franquet ha publicat Les imatges de la Mare de Déu de la Cinta (2004), un llibre interessant que va més enllà del que permet endevinar el títol i que planteja temes i aspectes fonamentals de la tradició religiosa tortosina, que l’autor encara amb visió analítica i crítica obrint noves vies d’aproximació a la història escrita i a l’art iconogràfic. Per a l’estudi de la iconografía de la Santa Cinta és també obligada la lectura i consulta del llibre de Mariano Jover Flix, La Santa Cinta de Tortosa (1978). Són dignes de resaltar els interessants gravats d’autors diversos, les escultures de Ramon Cerveto, Montagut, Martí, Rius i Acosta, les estampes atribuïdes a Josep Dolz, els olis d’Antoni i Ricard Cerveto, i els set cartons del relat de la Santa Cinta d’Antoni Cerveto (1918).

 

[17] El conjunt pictòric de la capella és una exhibició brillant de llum i color que expressa la glòria de Maria en múltiples al·legories (frescos de les voltes de Dionís Vidal i Josep Medina), i representa, amb els personatges bíblics i escenes de la infantesa de Jesucrist (2 quadres de Vicente López, còpies de quadres de la Cort reial, d’A. R.Mengs i altres 2 quadres de Josep Dolz), la tradició antiga i els miracles atribuïts a la Santa Cinta, la reialesa i les autoritats eclesiàstiques i civils. (Jacobo Vidal, Les imatges…, pp. 72-96).

 

[18] Joan-Ramon Triadó, Història de l’art català. L’època del Barroc (s. XVII-XVIII), p. 97.

 

[19] Originàriament el reliquiari guardava la Santa Cinta dins “una capsa de Crestall”. Posteriorment, l’orfebre Agustí Roda féu la forma de Maria. (Informació de Joan Hilari Muñoz).

 

[20] Inscripció gravada a la part superior i inferior de la caixa del reliquiari, centrada la inferior per l’escut episcopal del bisbe Tena.

 

[21] AHDTo, Inventari de la Sacristia, del canonge Alonso Garcia Pretel. Any 1745, fol. 1 r.

 

[22] Aquesta és la mitra que el bisbe Alfons d’Aragó (1475-1512) donà a la catedral en ocasió de la visita pastoral de 1493, “motus intuitu charitatis erga ipsam Dertusensem ecclesiam, sponsam suam, volens imitari Christum, tocius ecclesie militantis et sponsum et caput (…) considerans quod dicta [sua] sponsa instituta erat mitra episcopali eam ornavit [et]iam solemni et mirifica mitra sericea munita et auro et diversarum specierum coruscantibus gemmis et lapidibus preciosis variis et in multiplici quantitate et numero margaritarum in ea insertarum pretii ingentis, quam omnes videntes ex eius summo valore atque pulcherrima composicione quamplurimum mirabantur… ”. (AHDTo, Visita pastoral d’Alfons d’Aragó. Esborrany (1493), fol. 2 v.). Les pedres de la mitra que foren posades al reliquiari són trenta-sis i així constava ja en l’inventari de 1927. (Jesús Massip, El tresor de la catedral de Tortosa i la guerra civil de 1936, p.77). Alfons d’Aragó, nebot de Ferran el Catòlic, era un esperit humanista, enamorat de les riqueses minerals de la terra i bon coneixedor de les perles i pedres precioses, per la qual cosa havia demanat al seu oncle l’explotació de totes les mines de metalls i pedreria preciosa que hi pogués haver o descobrir dins el territori valencià del bisbat de Tortosa. El rei li ho concedí amb certes condicions i dret vitalici. (Arxiu de la Corona d’Aragó, Cancelleria, reg. 3652, fols. 143 v.-144 r.). Alfons d’Aragó formà el primer Breviari per a ús de la Catedral i del bisbat, en el qual incorporà l’ofici litúrgic de la Santa Cinta i, amb acord d’ell i del Capítol de 14 de desembre de 1508, volent augmentar el culte a la Mare de Déu de la Cinta, s’establí la celebració anual de la festa el segon diumenge d’octubre.

 

[23] M. Jover, La Santa Cinta de Tortosa, pp. 131-137.

 

[24] AHDTo, Inventari de la Sacristia del canonge Alonso Garcia Pretel. Any 1745, fol. 1 r.

 

[25] Ibídem, fol. 1 v.

 

[26] Convocats per l’Esperit. Sínode de l’Església de Tortosa. 1984-1988, pp. 145-147.
Any Jubilar 2017
any jubilar
Agenda

desembre, 2017

Sort Options
3decTot el dia11,00 h. Missa Dominica
8decTot el dia12,00 h. Missa solemne de clausura de l’Any Jubilar
SALUTACIONS
SALUTACIÓ DEL PRIOR Salutació Primer Majordom,  Javier Colina Villanueva
altres
Himnes d’amor a la Mare de Déu de la Cinta Feste cofrare

PRIMERA CONFERÈNCIA DE L’ANY JUBILAR AMB UNA CAMBRA DE COMERÇ PLENA A VESSAR